Imatges de São Paulo

La vida aquest mesos a São Paulo s'ha centrat basicament en la feina. Només el fet de viure aquí ja és tota una experiència en si mateix, però la he estat experimentant des de la quotidianitat i així no han esdevingut grans gestes. Al matí em llevo a l'hotel i esmorço allà mateix. He de confessar que m'he enganxat a esmorçar papaia al matí, molt dolça, saludable i digestiva. Per anar a treballar agafo un taxi i em dipososo amb infinita paciènica a creuar el més horrorós dels caos circulatoris del mon en un trajecte considerablment curt però de durada sempre imprevisible.

El despatx és a un edifici de 25 plantes des d'on se sent els helicopters que porten els executius a treballar, aterrar a les plantes superiors. Per dinar s'acostuma a fer un bufet d'amanides i de carns. No es troba gaire peix excepte el salmó que també és molt popular. I el que m'encanta és que el menjar s'acompanya sempre amb sucs naturals. Els paulistes treballen molt i són gent molt seriosa a la feina. Res de samba en entorns laborals: professionalitat i dedicació. Malgrat que l'empresa a la qual treballo és molt gran i fan moooolts diners es pot veure cada matí ben d'hora, el president o el CFO o el COO asseguts al seu despatx treballant i fins tard. Per cert gent molt jove. El seu despatx té la porta sempre oberta i és tancat només per un vidre sense cortines que li dona una absoluta proximitat a tot el personal que treballa just al costat en una sala diafana. La majoria de treballadors de les oficines centrals són traders. Treballen amorrats a diverses pantalles enormes connectades a les principals borses mundials per tancar operacions milionaries de compra i venda de cafè, cotó, sucre, suc de tarnja i soja i futurs i altres productes financers. Més enllà dels despatxos hi ha més de 25 fàbriques i hisendes distribuïdes arreu del Brasil que produeixen i tracten tots aquest productes.

Brasil és ben bé la granja del mon. Aquí es pot veure de forma salvatge l'espoli de riquesa que pateix. Cada dia milions de tones de productes agricoles parteixen en bucs monstruosos des dels ports brasilers cap a Europa, America o el Japó. Al Brasil hi ha unes enormes desigualtats socials. Hi ha pocs, molt rics i molts, molt pobres. Això també és nota força a São Paulo. Tot allò que vulguis comprar ho pots trobar o molt barat i de poca qualitat o molt bó i de luxe. No hi ha terme mig. No hi ha classe mitja, no hi ha botigues ni restaurants per un assalariat estandard europeu. Només hi ha l'espai del comerç de perfil baix o pel de luxe. Brutal.

Jo no he percebut sensació d'inseguretat a la ciutat tot i que els seus ciutadans sempre em recomanen que vagi amb molt de compte. El que si que es pot constatar amb tristesa és que als barris rics (on és el meu hotel) totes les cases son envoltades amb tanques de seguretat, reixes, filferros, torres de vigilància i camares i agents uniformats. Tot plegat fa que no sigui possible pasejar pels carrers agradablement. Només es pot veure murs i reixes. La gent no paseja, només surt de casa amb el cotxe i sense parar condueixen fins al lloc on van al qual entren amb el cotxe practicament sense trepitjar el carrer. També s'han robat a si mateixos el carrer i el plaer de viatjar.

Respecte de els treballs al camp hi ha molta cosa per explicar malgrat que jo no la he vist. Si he vist però com el govern de Lula ha creat un cos especial de la policia per lluitar contra l'esclavatge. Així és al Basil al segle 21 en aquest mon un vivim avui encara hi queden esclaus. En recorda aquells agents de l'INEM que anaven per els camps de Penedès durant la verema buscant treballadors sense assegurar. Aquí però busquen esclaus que treballen sense drets en la tala de canya de sucre i altres productes. Quan vaig coneixer aquest fet esgarrifós vaig temer ser testimoni d'això o treballar per aquest tipus d'explotació. El que he vist però a les hisendes i plantes que he visitat no ha estat això. Afortunadament he descobert entorns laborals molt dignes sense cap mena de discriminació, amb cura per mesures de protecció i de seguretat i higiene al treball i amb la potenciació de programes socials a nivell local. Potser només és una façana però no he pogut anar més enllà. Jo crec que el més fort de l'espoli del tercer món és que es pordueix a nivell nacional. No es tracta només de treballadors explotats sino de la riquesa natural d'un país essent drenada sistematicament cap al nord.

El meu dia acaba sempre molt tard, normalment només em queden forçes per fer un sandwich o una amanida i anar cap a l'hotel a descansar. Aquest cap de setmana però hi ha hagut els primers simptomes de canvi de reactivació de la vida social. El temps a virat definitivament cap a l'estiu i ja he començat a gaudir de la piscineta de l'hotel. Divendres vaig anar a fer unes birretes amb la penya de la feina i del client. Molt adequat i més civilitzat que currar com un boig fins a les tantes. A banda d'això dissabte em vaig fotre una farra amb ets i uts pels locals més cools de la ciutat. Molt bon rotllo, molt bon ambient i en efecte unes dones impresionants i molt simpàtiques. Això ja comença a semblar el Brasil que jo anelava. A tots aquells que s'animin a visitar el poble a SP ja els puc mostrar alguns racons de la festa paulista. Up to you.

Avinduda Faria Lima des de la meva oficina.

Vista lletjota des de l'hotel

Primeres mostres de la nit paulista