Els dies 13 i 14 de gener d'enguany dos nens africans de 10 i 12 anys van morir atropellats pels camions del Rallie Paris-Dakar. Crec que fou una veritable indecència i una vergonya humana. La prepotència amb la que el primer món explota els recursos dels països pobres i amb la que a sobre, n'utilitza el territori per practicar-hi "esports" de risc i malbaratament és monstruós i indigne. Em sento més trist encara pel protagonisme de la participació catalana a la macabra cursa.
Aquests assassinats repugnants van ésser els detonants de la meva decisió de crear aquest blog. Són molts els fets de l'actualitat global que quotidianament m'indignen i són moltes les ocasions en les que al llarg de l'any voldria tenir un altaveu enorme per cridar de ràbia per les injustícies diàries que esdevenen a casa i arreu del mon i què tothom em sentís. El blog em sembla una espècie d'altaveu que, encara que virtual i limitat, permet fer arribar a més gent les coses que necesito dir a tothom.
Malgrat això, finalment no són només les denúncies allò que a voltes tinc necessitat d'explicar aquí, sinó en general les grans emocions i algunes reflexions que van marcant el dia a dia de la vida. Deixo doncs, amb aquest post, la justa constància d'una emoció viscuda de profunda indignació i en endavant intentaré deixar el registre dels sentiments intensos de tota índole que vagin pautant la meva actualitat vital.
